L’estat de la confiança 2009

Que la crisi ha tingut conseqüències que van més enllà de l’àmbit estrictament econòmic és quelcom evident. Una prova d’això ens la dóna el nou baròmetre Edelman de la confiança per a l’any 2009. Es tracta d’un informe basat en 4.500 enquestes telefòniques, realitzades a finals del 2008 en persones de nivells formatius i econòmics elevats i per a vint-i-un països del món.


El balanç, en paraules del seu director, és catastròfic. El deteriorament de la confiança en les empreses, a occident, colpeja tothom. El sector bancari i el de l’automoció són els que reben un cop més dur, particularment als EUA. El context és conegut. Per aquest país, davant la pregunta “en quina mesura l’actuació de les empreses li mereix confiança”, en un sol any, la davallada és de vint punts: passa del 58% al 38%. La confiança en les empreses baixa també amb força a Itàlia, l’Estat espanyol i Irlanda. Segons l’estudi, el mal fet trigarà anys a recuperar-se.

La credibilitat de publicitat i executius de grans empreses segueix un camí similar. Un fet que no es tradueix en una millora de la confiança cap als governs. Aquesta baixa amb força als EUA, disminueix a l’Estat espanyol i es desploma a Suècia. Puja a la Gran Bretanya, Alemanya i els Països Baixos. Un detall: el país que presenta una confiança superior cap al seu govern és la Xina amb més del 80% de suport. Qui és el culpable de l’actual crisi? Un 84% dels enquestats assenyalen les empreses. Un 81% atorga aquest paper a les fallides de supervisió de governs i reguladors.

A partir d’aquí el fil pot estirar-se en diferents direccions. La primera: si el crèdit és l’oli dels motors de l’economia, la confiança és el substrat sobre el qual descansa la legitimitat del sistema. Segons l’estudi un 75% dels enquestats estan a favor de nacionalitzar o intervenir empreses per tal de recuperar la confiança pública. Recordem que, a dia d’avui, a la Gran Bretanya, Barclays és l’únic banc que ha evitat passar pel tràngol de la intervenció. Segona: tota acció comporta una reacció. Dels excessos del no-intervencionisme de mercat passarem a la supressió del benefici del dubte. Un nou exemple: les mesures repressives contra els directius d’AIG comporten ja que un creixent nombre d’executius renunciï a treballar en les empreses intervingudes. El neoliberalisme, doncs, ja ha generat els seus potents anticossos.

Finalment, una conseqüència perillosa per al nostre model social. La desafecció dels joves en el sistema pot augmentar. Educats en la confiança en el sistema social, laboral i creditici, ara farem front a anys d’atur elevat, preus de la vivenda a la baixa i un deute públic que pagaran les noves generacions. Transparència, solidaritat entre governs i empreses i l’habilitat dels governs per tal d’anticipar problemes similars són elements essencials per estabilitzar la situació, diu l’estudi. Caldrà també edificar un nou contracte social i rearmar els fonaments morals del sistema. Sense això no n’hi haurà prou.